Manyac, Manyac,

Un home vestit de nen (un nen en un cos d'home?) ens ensenya, manyac manyac, 
la seva col·lecció de postals de colors: facècies i personatges de la infantesa, copsats 
amb una mirada ingènua, de vegades plorosa o  impertinent.

El nen arrossega la seva caixa de fusta per un descampat, mentre ens  acompanya 
cap al temps dels primers jocs al costat d'en Marcel. El seu amic Marcel. Ell i en 
Marcel espiant entremaliats pel forat del pany el món dels adults. Tan atractiu com 
brutal. Memoritzant una lliçó incomprensible de
prohibicions i de "bons sentiments". Hosti, els carnissers tenen ànima?! I  els conillets 
porquins?

De sobte, comença a ploure. Algú es mor. I tot aquest petit àlbum de  sensacions, 
altars i pupitres, s'escola per les canaleres dels carrers del  poble en un torrent de 
paraules buides. Com una cursa de taps de suro. Manyac  manyac.

 

Comèdia. 80 min. Català

Divendres 28 i dissabte 29 de març a les 21h. Sala Trono

Signatura 400

Signatura 400 és el breu monòleg que manté una bibliotecària anònima amb algú que s’ha quedat tota la nit tancat a la biblioteca de la petita ciutat francesa on treballa i, mentre ella ordena els llibres i prepara la sala de lectura abans d’obrir-la al públic, li ofereix els seus pensaments i sentiments al voltant dels llibres i la biblioteca, el malestar de la cultura, la soledat de la condició humana, l’amor, el desamor i la impotència de qui espera que li passi alguna cosa a la vida. I, mentre això no arriba…, tenim els llibres.

80 min. Català

Autora: Sophie Divry

Direcció: Joan Peris

Amb Lluïsa Mallol i Joan Gibert.

Divendres 14 i dissabte 15 de febrer a les 21h. Sala Trono

De quan somiava!

De quan somiava és la història tragicòmica d'una actriu soltera aturada que no la truquen ni per feina. Compartirem amb ella una mena de dia a dia que ens farà descobrir les seves vivències, pensaments i escrits. Veurem com ella tenia i té somnis de feina, d'amor i de futur que no s'adiuen amb la vida que viu. D'aquí que escrigui molt i que, de tant en tant, canti a viva veu cançons d'Eurovisión per alliberar-se. Perquè un "chute" euroviviu, de mal no n'hi pot fer.

Comèdia. 70 min. Català
Autor i direcció: Jordi Prat i Coll
Amb Màrcia Cisteró, Sara Espígul, Berta Giraut i Fiona Rycroft.
Divendres 7 i dissabte 8 de febrer

Lo indestructible

Cuando Pascal Quignard se pregunta por qué la música es capaz de ir al fondo del dolor, encuentra una razón espeluznante: "porque es allí donde ella mora". La supervivencia pasa por la música. Es la música la que nos permite descender y salir con vida de ese descenso. Después ya nunca volveremos a ser los mismos que fuimos. ¿Pero alguna vez hemos llegado a ser los qué éramos?

Si no me dedicara a la música, probablemente ya estaría muerto.
Pau de Nut

Duración: 70min (aprox)
Idioma: Castellano
Género: Concierto/performance
Divendres 24 i dissabte 25 de gener a les 21 h. a la Sala Trono

·Idea y dirección de Pau de Nut
·Textos de Ángela Figuera, Angélica Liddell, Pascal Quignard y Pau de Nut
·Canciones de John Dowland, Jacques Brel, Ana D, Micah P. Hinson, Joy Division, Antonio Vega, Lou Reed, Tim Buckley, Friedrich Hollander…
·Gracias a Pedro Lozano, Diego Sánchez, Espacio Inestable, Sergio López,
Nuria Ruiz de Viñaspre

Pau de Nut es músico, cantante, compositor, actor y titiritero. Además de colaborar con la cia. TeatrodeCERCA, actúa bajo la dirección de Joaquín Hinojosa en el espectáculo Voces postumas producido por el Teatro de la Abadía y con Tonino Guitián en La Doña. Dirige Mi relación con la comida de Angélica Liddell, con la que colabora en dos de sus últimas producciones: Anfaegtelse y La casa de la Fuerza. Lleva diez años recorriendo el mundo con Conciertoencanto y es el autor y director de Se t'annodi, se ti snodi: la Libertad.


www.paudenut.com

Només un anunci

Text finalista premi Quim Masó 2013.

L'Herni, l'Elen i en Diego han de veure dos esbossos d'anuncis, jutjar-los i triar-ne un. Tant se val que cap d'ells tingui una feina relacionada amb la publicitat. Tant se val que un d'ells sigui cec. Al cap i a la fi, només són anuncis. Anuncis d'aigua. I si la reunió està moderada per una professional com la Gràcia, el resultat ha de ser per força molt satisfactori. Si es respecten les normes, res no pot fallar.
Tota la reunió, o focus group, és observada pels clients: l'empresa anunciant i l'agència de publicitat. Són a l'altra banda d'un mirall, i no poden establir cap mena de contacte amb els participants. Aquesta és una de les normes que s'han de respectar.
Una altra norma (no escrita) és que no s'hi poden introduir armes de foc. És de sentit comú. Però el món de la publicitat no es regeix pel sentit comú.
Comèdia. 70 min. Català

Direcció: Carles Mallol
Amb Alicia Puertas, Joan Sureda, Marta Corral i Roger Cantos

Les representacions es duran a terme a la Sala Trono de Tarragona el divendres dia 22 i dissabte dia 23 de novembre a les 21 h.

FITT 2013

Comencen els preparatius per el II Fetival Internacional de Teatre de Tarragona que tindrà lloc l'última setmana de juny en els espais més emblemàtics de la Part Alta.

Dramatúrgies procedents d'arreu del món ompliran diferents espais amb la fusió entre història i nous llenguatges escènics, entrant als diferents edificis histórics.

L'organització va a càrreg de l'equip de la Sala Trono que porta 10 anys oferint a la ciutat de Tarragona teatre de petit format i de primera línia que permetra a tot el mon conèixer la ciutat des d'un altre punt de vista.

Pots col·laborar com a "mecenes" a través de la web de verkami:

 http://www.verkami.com/projects/5326-fitt-2013-festival-internacional-de-teatro-de-tarragona

 Improadway

Espectacle d’improvisació teatral i musical on el públic juga un paper fonamental escrivint en un paper diferents títols o frases que seran la llavor de les diferents improvisacions que els actors representaran.

Els actors surten a escena sense cap guió, ni preparació prèvia, i llegint els diferents títols que el públic ha escrit prèviament, improvisaran les històries per primer cop i del no res. Mitjançant la imaginació, la creativitat i diferents generes musicals ens faran endinsar-nos dintre d’un univers creat en aquell mateix instant.

Comèdia musical. Català-castellà.

Amb Rai Borrell i José Malaguilla

Podeu veure aquesta obra a la Sala Trono divendres 24 i dissabte 25 de maig a les 21h.

Més info a www.salatrono.com

La forma de las cosas

Evelyn, una excèntrica estudiant d’art apareix en la vida monòtona i rutinària d’Adam, un jove insegur i poc preocupat per la seva imatge que està disposat a canviar la seva vida per ella. A poc a poc es va convertint en un noi més desitjable i atractiu, el que cridarà l’atenció dels seus amics més propers.

Neil Labute dissenya amb humor i ironia una punyent crítica social. Una història provocadora, perversa, intel·ligent, àcida i molt divertida, amb un final inesperat.

95 min. Comèdia. Castellà.

Direcció: Xavi Siles
Amb Óscar Morchón, Vanessa Castro, Núria Font, Alejandro Muñoz

Aquest obra la podeu veure a la Sala Trono el divendres dia 17 i dissabte 18 de maig a les 21h.

Més info a www.salatrono.com

Urbanitaz, una comedia callejera

 

Escoltes URBANITAZ, de 12 a 6 de la matinada.
Un espai radiofònic que solca les venes alquitranades de la ciutat…
Eres insomne? Un superheroi nocturn? Una panderola rockera?
Juja presenta un muntatge hereu de la seua trajectòria més “gamberra”, apolíticament incorrecte, cítric, espasmòdic, esfintíric però sobretot…d’humor. Un viatge als indrets nocturns d’una gran ciutat.

Aquesta obra la podeu veure a la Sala Trono el divendres 10 i dissabte 11 de maig a les 21h. 

Més info a www.salatrono.com

El Esperança

Anem al que importa: aquest cap de setmana podrem veure "El Esperanza", de Quique Culebras, una obra de teatre original, atrevida, intensa i admirablement ben interpretada. Un "caramel" per als seus actors, com es diu, i una delícia per als espectadors, que es "introdueixen" en la intimitat d'uns personatges en el seu sopar de Nadal, fins al punt de colar-se al dormitori de la parella i assistir-hi a un moment de delicada confessió d'una bellesa tan commovedora com provocadora. Però no anticipem, que això en teatre no convé ...
Acostumats a veure Oriol Grau fent només papers de comèdia, o encara més enllà, paròdies televisives més o menys esbojarrades, i recentment un cabaret mundialista i musical, pot sorprendre veure-ho ara en un espectacle absolutament intimista, gairebé secret. Però "El Esperança" no suposa un canvi de registre radical: Oriol ja havia fet drames i cal recordar que ja amb aquesta companyia de Tarragona, TeatrodeCERCA, va encarnar a un més que discutible funcionari a la frontera de l'ètica en aquell muntatge que també es va representar a salons de cases particulars, "La Cendra", amb el mateix director i autor, Quique Culebras.
Aquesta companyia celebra a la callada aquest any el seu desè aniversari. Deu anys donen per a molt, i més dels muntatges citats, han mostrat fins a set obres més, entre elles un "Fando i Lis" de Fernando Arrabal, modèlic a nivell internacional que ha estat exhibit a França, Barcelona, ​​Madrid ... i que va estar nominat als Premis Max de l'any passat. No hem pogut veure a Tarragona, vagin a saber per què. Els èxits s'han prolongat enguany amb "Que vagi bé", coproduït per la Fira Tàrrega i Premi Moritz al millor muntatge i que està ara en programació en la l'Espai Brossa-La Seca de Barcelona, ​​amb admirable èxit de crítica. Aquest sí vindrà a Tarragona, encara sort, i podrem gaudir en la propera edició del Fitt. La companyia porta els seus deu anys d'història representant en cases, espais no convencionals ... i no per raons de crisi i falta d'espais escènics (o també, imaginem) sinó per voluntat d'explorar, atrevir-se i experimentar. I de passada, que l'espectador experimenti ... Per aquí van els trets també a "El Esperanza" ... teatre contemporani vestit de xai ...
Però tornem a "El Esperanza" que podrem veure aquest cap de setmana a la Sala Trono de Tarragona en sessió de divendres i de dissabte. Aquesta peça dóna un pas més a les propostes domèstiques habituals de la companyia. La posada en escena ens col · loca al menjador de la parella, on ens van desgranant les entreteles i els secrets de les seves vides i la seva relació. Com les vides dels personatges són bastant versemblants, i no caminen lluny de nosaltres, els nostres veïns o coneguts, es produeixen en l'espectador uns poderosos mecanismes d'identificació, i aquesta constant es tornarà perillosa perquè ens posarà a alguns al límit del judici moral. Aquesta és la salsa que dóna consistència a una peça que sense adonar-nos ens va embolicant i tornant còmplices d'una trama humana que atrapa de principi a fi de manera tan poderosa. La sorpresa arriba quan se'ns convida a passar al "dormitori", on la consegüent escena ens desvetlla les intimitats més personals i subjectives dels personatges, col · locant-en una riba privilegiada des de la qual és possible mirar, comprendre i acompanyar a aquests dos homes fràgils , a la deriva, tot just agafats a la borda d'un vaixell de paper de bell nom. I no es preocupin que no desvetllo cap secret ...
"El Esperanza" és una obra escrita amb un pols magistral, amb profunda voluntat d'exploració en les emocions dels personatges i les situacions dramàtiques que els envolten i sense la voluntat d'impressionar als espectadors amb cops d'efecte. No ho necessita. Podria semblar a simple vista fins i tot massa convencional, amb aquest aire naturalista de "vida quotidiana" que presenta als personatges de manera calmada, entre rialles i copes de vi. Però després es va transformant, va obrint les costures i ens va deixant veure les interioritats d'uns personatges que tenen molt que explicar i molt a callar. Les escenes d'absolut "realisme" s'alternen amb confessions directes al públic, trencant un mirall màgic que ens converteix en observadors privilegiats. L'obra avança com avança la vida, a cops i carícies (els primers metafòrics, les segones no tant) i ens enreda tant pel emocional com pels girs a la història. La informació es dosifica de manera imperceptible, essencial, i fa créixer l'obra amb imperiosa necessitat trastornant poc a poc un sopar nadalenc que hauria de ser tan familiar i amorosa com les dels altres. Hi ha ofici i honestedat en aquest text. Sense trucs ni conills que saltin del barret de copa, l'autor desenvolupa un argument obert, arriscat, en què intueixes que en cada minut podrien passar mil coses. Com a la vida. I els espectadors ho senten així, com si assistissin a una conversa real en la qual qualsevol matís de la veu, una mirada esquiva o un silenci inesperat, poden variar el rumb dels esdeveniments i les emocions en joc. Perquè la tensió està dins, "al forn", abans de començar. Ja està embolicada en paper de regal ... Un text així, com comprendran, requereix d'actors capaços de donar tots aquests registres i matisos. I aquí entrem en una altra de les característiques més impactants del muntatge: la seva enorme qualitat interpretativa.
En natural que Oriol Grau atrapés al vol aquesta oportunitat de treballar en un projecte d'aquests que no es presenten tots els dies. I el seu company, Paco Romero, enorme, li dóna una rèplica d'altura, aclaparadora. Un pols actoral de què es beneficien els espectadors i que es manté tota l'obra, en una batalla d'emocions i de contrapesos oberta al pati de butaques. Per delinear aquest treball, la direcció, també a càrrec de Quique Culebras (amb la col · laboració d'Adeline Flaun), és notòriament precisa, pacient, molt còmplice amb els destinataris i valent amb els actors. El resultat és un muntatge elegant, intens i creïble, gens maniqueu amb la temàtica i absolutament generós amb els espectadors. Bon teatre, amb molta veritat. Amb tota la seva vida i la seva lluita.
Es nota que l'obra s'ha fet a foc lent, com em confirmen. Bons ingredients i cocció lenta per aquest sopar de Nadal tan peculiar. El gust pel detall i la subtilesa, el bé que els actors diuen el que diuen i el bé que callen el que callen, ens atrapa, gairebé ens hipnotitza. Un gran gust dels que hi ha pocs. Un surt del teatre sentint que ha estat en un altre món, el d'aquells homes enmig del naufragi d'una relació complexa i agònica. Després, més tard, un s'adona que aquest món no li és tan aliè, i comença a trobar les taules del seu propi vaixell, surant al carrer al seu pas.
No deixin que aquest vaixell salpi sense vosaltres ... Avisats estan.